esdeveniment
La majoria de la gent de Jinjiang no els agrada molt els mitjans de comunicació de Beijing.
La gent de Jinjiang agrada anar al cercle d'amics, el bàsic és aquest: "Atrevi's a guanyar el món abans que l'amor lluiti", "Experiència de Jinjiang", apocalipsi, "5 minuts i 12 segons! Aquesta nit, els titulars de notícies de CCTV són Jinjiang! "...
Però la majoria dels mitjans de comunicació de Pequín, del 2016 al 2018, van informar a Jinjiang: "Què va passar amb la fàbrica de sabates de Jinjiang en els últims anys? Hi ha prop de 60 empreses de calçat que han tancat" i "l'expansió i disminució de la indústria del calçat Jinjiang", Jay Chou va recolzar Delphi ha caigut "...
Quin és el Jinjiang real?
Com un dels llocs de naixement de les entitats xineses, Jinjiang sempre ha estat conegut per la seva glòria. La derrota també és ben coneguda. Després de molts anys, aquest sòl fèrtil que va donar a llum sabates xineses, al final, tal com informen els mitjans de comunicació, les empreses han tancat en gran nombre. Obligat a deixar de treballar, tot el carrer està en una depressió, o és tan pròsper com el cercle d'amics de Jinjiang?
El germà del ganivet es va reunir amb diversos amics que durant molts anys han estat immersos al calçat de Jinjiang. En la boca, Jinjiang no és el primer o el segon. És una altra escena.
Quina és la veritat sobre Jinjiang?
Un cop a Jinjiang, hi havia molts cotxes i la carretera estava bloquejada.
Per dir l'statu quo de Jinjiang, cal esmentar el passat de Jinjiang.
Des del 2005 fins al 2008, va ser el moment més pròsper per a la indústria del calçat de Jinjiang.
En aquest punt, els informes de mitjans i la memòria de la gent de Jinjiang estan unificats, però en comparació amb la descripció macro dels mitjans de comunicació, la memòria de la gent de Jinjiang és més trivial i concreta.
Sun Ke va passar 15 anys a la indústria del calçat de Jinjiang i va experimentar tots els nodes que Jinjiang va passar de la prosperitat a disminuir. En la seva memòria, al voltant de 2005, la fàbrica de Jinjiang estava massa calenta i, bàsicament, havia de ser desitjada.
En aquell moment, els concessionaris del camp sovint van prendre unes quantes bosses d'efectiu, van conduir grans camions i es van alinear a la porta de la fàbrica. Si toquis amb el control de qualitat, "la qualitat d'aquestes sabates no és bona, haureu de fer-ho de nou". Els comerciants al seu costat s'adonaran a dir: no hi ha necessitat, no hi ha qualitat, puc vendre.
Al moment de baixar del treball, han d'haver bloquejat diversos carrers importants a Jinjiang, i bàsicament van pensar en conduir. Es diu que a la porta de la fàbrica de Hongxing Erke, sovint és una hora, tots els obrers que no tenen servei, ocupats durant un dia, també han de sortir a consumir entreteniment.
Ding Ming, que és el mateix poble que el fundador de Xtep, també recorda aquest paràgraf. També va obrir la pròpia fàbrica, mentre realitzava la seva pròpia marca de recerca i desenvolupament, mentre recollia la llista de foses.
El que més li va impressionar va ser l'escena que va obrir al mercat Xtep al nord-est durant aquests anys.
Poc després de graduar-se de la universitat el 2005, va ser enviat a la Regió Nord-est per Xtep, i va poder fer vendes de 60 a 70 milions en un sol any. El 2006, un altre empleat era responsable de tota la Regió Nord-est. El total pot fer-se uns 120 milions.
"En conseqüència, en aquella època, els nostres proveïdors de la marca havien d'expandir-se, que definitivament necessitaven avançar i expandir el territori. Però la realitat és que tots dos estem asseguts en un petit edifici d'oficines a Shenyang, com Qiqihar. a la ciutat de Heilongjiang, segueixen prenent la iniciativa de trobar-nos, el propòsit és un: buscar unir-se ". Més de 300 botigues en 1 any, estan buscant activament.
Aquesta és només una regió nord-est, i la resta del lloc és calenta, es pot imaginar.
Més important encara, Xtep no només és tan calent, sinó també més de 30 marques de sabates Jinjiang, com Anta, 361 graus, Xtep, Hongxing Erke i ocells nobles. Al mateix temps, les fires originals de primavera i tardor dues vegades l'any són escasses. Quatre vegades a l'any.
Wu va dir que va entrar en el treball d'Anta. En aquell moment, encara era un estudiant de secundària. Va recordar que hi havia molts cotxes a la ciutat de Jinjiang en aquell moment. Va ser fàcil d'estar ple de gent a l'hora de sortir. Hi havia cinc hotels de categoria estrella en diversos carrers principals.
Des del 1978 fins a les comarques de pobresa que depenien del "socors" nacionals a les ciutats amb economies desenvolupades i de fama mundial, el "contraatac" de Jinjiang va trigar només 23 anys.
Al mateix temps, el nom de les sabates, no es marxa. És com la velocitat d'obertura i la transformació del cctv5 al canal de Jinjiang. També fa que la popularitat del model de Jinjiang s'estengui per tot el món.
S'estima que poques persones de Jinjiang poden predir que aquest paisatge, des de l'arribada de 2009, les sabates són bons dies a Jinjiang, es va aturar bruscament.
S'han aprovat les persones de Jinjiang a la botiga Shaoguan: a més dels productes, tot s'ha fet!
Però la gent de Jinjiang no ho creu així
Gairebé al final dels Jocs Olímpics de Pequín, la indústria del calçat Jinjiang està ocupada realitzant vendes especials i inventari de compensació. De cap manera, la fàbrica ha pressionat massa!
En quina mesura?
La gent relacionada va trencar la notícia, es diu que el 2009, Hongxing Erke va pressionar 800 milions de béns, Xtep és de 2 mil milions, Anta és més, uns 3 mil milions.
En aquell moment, hi va haver una dita: Jinjiang va produir sabates durant un any, suficient durant tres anys al país!
Amb tants béns, només es pot vendre a un preu baix. Per tal de netejar ràpidament la posició, les sabates i la roba de Jinjiang, la força del descompte és horrible:
"Un any, la meva mare es va anar a comprar 7 roba (una certa marca esportiva de Jinjiang). Va dir que 3 peces de 100 yuan, 7 peces de 200 iuans, i no més que un drap".
Aquests mètodes d'auto-rescat també són seleccionats per marques amb certa reputació. Les fàbriques més petites i mitjanes no poden suportar la tempesta d'excedent. El cap només pot tancar la fàbrica després de perdre diners.
Les dades rellevants mostren que 3.000 fàbriques de sabates es van reduir pel seu compte o van ser consumides per altres grans fàbriques, deixant només unes 1.000 deixades. Molts patrons en aquest moment, gairebé, ara estan sent perseguits per la compra de deutes, i millor ser un controlador de degoteig.
Més tard, Jin Laike, Xidelong, Delhui ... gairebé 60 marques Jinjiang van caure gradualment.
Quan es floreix, hi ha persones que prenen la iniciativa de cremar oli i flors, i quan són derrotats, també seran apuntades. Quan la indústria de la sabata de Jinjiang estava en una profunda crisi, la crítica del món exterior es va estrenar. Un refrany comú era:
"A més dels productes, ells (gent Jinjiang) ho van fer tot!"
A aquest punt, s'estima que moltes persones de Jinjiang, molt insatisfetes, van dir al germà Knife Ding Ming:
La qualitat dels productes produïts a Jinjiang no és un problema. Les empreses que van caure a Jinjiang es troben davant dels seus propis somnis de marca.
La tecnologia de fabricació de sabates desenvolupada per Adi i Nike també pot ser fabricada per persones Jinjiang. No obstant això, atès que no tenim grans marques de renom internacional, ningú ho paga i només pot seguir-ne.
La cultura del te de Minnan és prevalent, i hi ha disputes entre les empreses de Jinjiang. Solen seure i parlar bevent te.
Quan les persones Jinjiang prenen te, també reflexionaran sobre les persones que solien beure el te junts, i de sobte no funcionaran.
Els seus arguments són senzills, amb un gust d'odi de ferro i acer: tots pateixen una manca de cultura.
El caos sol ser la primera impressió que donen. En aquell moment, era massa fàcil que tothom obri una fàbrica per guanyar diners. És normal reclutar persones i trobar persones. Ningú no té la capacitat de comprovar. Des del director de fàbrica fins al director, sempre que trobeu algú, podeu fer-ho.
Més greu que el caos per obrir una fàbrica, encara hi ha diners.
Les empreses que fan escales volen fer-se públics, estan disposats a gastar diners en publicitat, i centenars de milions de drets publicitaris en un any, i finalment es van cremar. El que va sobreviure és el que no anuncia.
Les empreses sense escala volen ser grans, desitjoses d'expandir la fàbrica per reclutar persones, els béns són retorsats, no poden vendre els diners, no poden pagar els salaris, només poden apagar la fàbrica; uns altres només no volen els ous en la mateixa cistella, sense idea. Actueu, finalment, matateu-vos.
La depressió darrere de la fàbrica Shaoguan?
No, la gent de Jinjiang no ho creu així
Ding Ming no estava d'acord amb l'afirmació de "Depressió de Jinjiang". Jinjiang no va prosperar al voltant del 2008, però no va ser una depressió. Per demostrar el seu punt de vista, també va parlar sobre cinc fenòmens:
L'acumulació de mercaderies al magatzem no es pot vendre a la Xina, però es pot vendre a zones subdesenvolupades com Àfrica i el sud-est asiàtic. La qualitat de les sabates a Jinjiang no és un problema, i aquells en aquests llocs no es preocupen pel disseny.
Després de tot, són totes entitats, la marca ha caigut, i les persones que llogaven la fàbrica també han viscut molt bé. Per no esmentar aquells que copien sabates N-shoes i SKECHERS, guanyen uns centenars de milions a l'any, i estan molt contents. La indústria de calçat de Putian, que és només mitja hora de tren d'alta velocitat de Jinjiang, s'ha desenvolupat d'aquesta manera.
Algunes persones utilitzen Internet per fer una fortuna. Després de tenir dos 90 anys al meu voltant, puc vendre 1, 2 milions de facturació jugant durant més d'un any.
Fins i tot si el processament del comerç exterior té indicis de canviar d'altres províncies i ciutats, o fins i tot del sud-est asiàtic, Jinjiang s'ha desenvolupat al llarg dels anys, i la tecnologia i la línia de muntatge en calçat encara són molt avantatjosos. Les grans marques estrangeres han de tenir una línia de producció a Jinjiang.
En aquest punt, Sun Ke també va acceptar que havia estat enviat a Anhui per construir una línia de producció en els últims dos anys. Va dir que tot i que es van estalviar costos laborals en el camp, el cost de l'equip, el transport de materials aigües amunt i avall va pujar, de manera que Jinjiang estava en sabates i roba. En la fabricació, encara hi ha un gran avantatge.
Ambdós va esmentar una frase: Jinjiang, ara, no ha tornat al paisatge al voltant de 2008, però el moment més difícil ha passat.
Wu va dir que els preus de la casa de Jinjiang han continuat creixent ràpidament en els últims anys, més ràpid que el proper Dongguan Putian.
Si no presta atenció a aquest problema,
La indústria del calçat Jinjiang també s'enfrontarà a barallar
Als anys vint, el famós comentarista polític nord-americà Li Puman va esmentar en el seu llibre "Public Public Opinion" una qüestió: ambient mimético. És a dir, la gent pot interpretar fàcilment el món a partir de la "realitat simbòlica" (el medi mimè) després del processament mediàtic.
Com es pot trencar l'entorn mimè? Sense una enquesta, no hi ha dret a parlar. És la millor manera.
Espero que més empresaris de Jinjiang facin un so, que el món exterior vegi el Jinjiang més autèntic i que el món exterior conegui l'estat de desenvolupament de la indústria xinesa.
No obstant això, tot i que estic molt satisfet que la indústria del calçat Jinjiang s'hagi quedat sense l'hivern fred, el germà del ganivet encara ha d'abocar una mica d'aigua freda: en el passat, els empresaris de Jinjiang podrien guanyar diners copiant marques famoses, però amb l'enfortiment de gestió de la propietat intel·lectual, aquestes empreses s'enfrontaran a noves. Ona freda.
